154 items (154 unread) in 6 feeds
Another Blog in the wall
(51 unread)
Industrial
(12 unread)
Alles Ist Gut
(44 unread)
Irenetje
(25 unread)
computerwerken -
(12 unread)
Fill in myself...
(10 unread)
Demà comença el festival de cinema de Sitges i ja celebren el 40 è aniversari. Com cada any desde fa 5 hi aniré per disfrutar del ambient i veure bones pel·lícules. Ademés està situat en una ciutat amb molt d’encant, fins i tot es pot aprofitar per banyar-se a la platja, com vam fer els dos últims anys, aquest ja es veurà si serà possible.
Ara toca fer tria de les pel·lícules que m’agradaria veure i comprobar si és possible anar-hi per l’horari, ara treballant no es poden fer campanes…
Bé, som a Berlin. Vaig arribar dimarts passat i he de dir que és genial ser de nou per aquí, sobretot per veure aquest parell que se’ls troba tant a faltar a Barcelona.
Ja explicarem amb detall com van aquests dies. Per ara, els matins faig alguna visita per la ciutat, l’antic barri, l’antic banc dels collons, i el vespre gaudim els feierabends com si el mon estigués a punt de desaparéixer.
I riures, molts riures i una excursió a Rügen que no es deixa materialitzar. Ai, quina illa tant complicada! 
Bé, finalment, Killing Joke van convéncer en la seva visita a l’Apollo. Molts diran que l’estat físic del grup pot semblar lamentable, però el cert és que no van decebre. Haver triat com a gruix de l’actuació els dos primers discos és tot un encert perquè crec que resumeix la seva millor època. Es pot demanar quina raó hi havia per aquesta gira, però penso que durant aquests darrers anys on constantent es torna a aquests sons, on els 80 són tan reivindicats pels grups actuals que no troben almenys majoritàriament el seu espai creatiu original, tots aquests grups tenen tot el dret a exigir la seva part del pastís.
I ells ho van saber fet, començant per “Requiem”, i repassant els seus éxits com “Love like Blood” o “Eighties” que es van succeir a la mitja part del concert i van suposar un gran subministrador d’energia.
Els bisos, amb “Complications” o “Wardance” i les birres i el Jägermeister van acabar de fer la seva feina.
Enu, ja fa prop de dos mesos que vaig fer 28…(buf…) i no li havia dedicat l’espai merescut. Obviarem les connotacions d’acostar-se als 30 que m’he proposat ser optimista…
Per començar, la corresponent celebració em va dur a la localitat d’Herbeset, dins el nucli castellonenc de Morella, el capde del 18 al 20 de juliol.
Un parell ho van arranjar tot per tal que el tito i l’Albert, que fa anys el mateix dia que jo, anèssim a petar a l’estació de trens de Vinarós sense raó aparent, tret d’un misteriós destí.Va ser divertit trobar-nos allà enmig de la confusió, jaja.
En fi, desprès, cap a Morella a agafar les claus d’una petita casa rural que estava a Herbeset, un poblet abandonat enmig la muntanya molt tranquil i ple d’encís.
Aquí, les activitats eren clares, de tranquis, pitis a la muntanya, senderisme i gaudir dels amics. Un gran moment va ser la capbussada al pantà d’Ulldecona desprès de caminar i caminar entre els camins que creuen País Valencià i Catalunya.
Ja de nou a Barcelona, i encara dins el marc de festes del meu aniversari (si, si, jo no em conformo amb una sola activitat…, d’aqui no res, organitzaré correfocs i castells de focs…), una altra visita interessant va ser l’exposició que el CCCB ha dedicat a l’escriptor anglés James Ballard.
Ens hi vam acostar la Netje i jo per saber l’horari (doncs aparentment l’expo començava l’endemà) i va ser una sorpresa saber que aquell mateix dia es feia la inauguració, l’entrada era gratuita i a més, hi havia barra lliure com en un casament…jaja, genial!
Bé, l’exposició és molt recomanable, tant si coneixeu l’escriptor com si no, aquesta podria ser una bona manera de coneixer-lo, i endinsar-vos en la seva obra, que tot i que conrear la ciència-ficció, planteja grans dels problemes que ens afecten a la nostra realitat.
Em publicaran el meu primer artícle!! Quina il·lusió!!
La meva jefa i jo hem escrit un review per a la revista Energy & Enviromental Science, és bastant nova i de moment regalaran els exemplars en congressos i centres d’investigació i és totalment gratuïta per internet fins a finals del 2008. Ens han demanat una foto i que escriguem una mini biografia de cadascuna per posar-la amb la nostra publicació. Tinc moltes ganes de veure’l ja en paper, encara tardarán dos o tres mesos en fer-ho.
entre les boniques muntanyes de Schöneberg i els creuaments de Kreuzberg, hi ha el meu nou pis.
Entre d’altres coses que es poden trobar el meu barri, hi ha aquesta meravella arquitectonica, un bunkerazo, pel qual hi pasa un edifici per sobre. Ja m’informaré quan temps porta aquí
Joder, per fi…, vacances! Com he esperat que arribés aquest dia… Sembla estrany fer-les ara, gairebé tocant l’octubre i el pijtor és que ningú les fa ara, així que hauré de fer d’infermer o dona de fer feines (segons es rumoreja).
Dimarts marxo a Berlin, la meva segona ciutat. Tinc ganes de veure en Sig i en Johan i aviam si veig a més gent que hi era fa un any quan hi vam arribar com en Jose Antonio Packung, un mig espanyol-berlinés de Neu Cieza.
Fa temps que no parlem en persona, Sig, i ja tinc ganes que surtin paraules com Ozores, Toño, Birra, Doors, en este momento, piti..., i tornar a fer fitxatges pel Barça i mil parides més, jaja.
Vinga!!! 
Deuen estar afinant els instruments, o potser només fent unes birres, però s’acosta el moment en que Killing Joke surtin a l’escenari de l’Apollo.
Uns clàssics de l’after-punk venen a Barcelona a interpretar bàsicament cançons dels dos primers LP “Killing Joke” i “What’s this for”. Això m’ha fet decidir-me.
No vaig massa bé de pasta, però potser per això, vull anar…perquè no vull que la pasta em faci no fer coses…almenys no de moment. I al matí ja són massa grisos els dies com per evitar el gaudi al vespre, no trobeu?
Finalment, dimecres passat, dia 10 de setembre es va celebrar la I edició del Correbirres-Baixada Joaquim Costa, tot i que podríem ben bé parlar de la primera adicció al Correbirres.
Només puc dir que va ser un éxit. Des de l’equip organitzatiu ens plau afirmar que en quant a membres inscrits, bars visitats i afany de superació, ja s’ha fet història. Ara toca millorar properes edicions.
Si parlem de dades, l’Organització compta 100 assistents. Com sempre en aquests casos, per això, les fonts no es posen d’acord i així, per exemple, la Guàrdia Urbana en parla de 200, els Mossos de 300, mentre que la Delegació del Govern eleva la xifra a 1000 assistents. Darreres estimacions de l’ONU parlen inclòs de 3000 assistents…
Pel que fa a bars visitats, punt fort de la trobada, aquí us mostro la tarja on hi apareixen. Tots van ser visitar però alguns no van voler col·laborar amb la causa, i van adduir “que tancaven…”.
No afegirem més fotos…perquè no calen, però si que voldríem esmentar una anècdota. Un parell va estar a punt de perdre l’avió degut a les ganes de visitar el darrer bar. Bé, finalment, vau marxar però és com si l’haguéssiu visitat doncs no ens van servir. Felicitats, és l’esperit que volem!
La música forta als bars incrementa el consum d’alcohol això és el que diu un estudi (i per tant va a missa)
la idea sembla que no pots parlar tant, per tant, veus més seguit, t’acabes el got més ràpid i en demanes un altre.
Alguna vegada ja m’havia queixat dels bars amb la música massa forta. no es mereixen ni pendre-hi una aigua!
La vida a Sant Vicenç 25 transcorre tranquila. Aquesta part del barri del Raval, que ben bé es podria batejar amb el nom de Manila II -diria que la població filipina és majoria aquí-, comparteix amb la resta del barri la passió pel carrer.
Els seus ciutadans fan vida a les places (Pes de la Palla) i carrers de vianants que la creuen com Ferlandina o Joaquim Costa que de fet és gairebé de vianants…
Més enllà, a la plaça dels Àngels, part de la minoria blanca es passeja amb els patins (o skates) amunt i aball tocant els collons a certa part del veinat.
Altres blancs, completament minoritaris, senzillament fan turisme, un dels motors econòmics del barri.
La població pakistanesa i de països veins com Bangladesh, no tan present en aquesta part del barri, manté posicions aventatjoses en un munt de botigues tradicionals i restaurants de Kebabs.
I jo, em limito a disfrutar del barri, fent les coses que he vingut a ver, una birra aquí, una allà, passejar, conéixer garitus, mirar discos…
Com no podia ser d’altra manera, els primer dies ja van caure un parell de durums, però les visites al Manchester en canvi -i és ben estrany!- van trigar més, però el contagi del barri és inevitable.
Vacances a la gran ciutat de Nova York on tot el que veus et sona de les pel·lícules. S’hi ha d’anar un cop a la vida per comprobar que tot el que has vist desde que eres petit és cert i no és cap escenari, com per exemple el fum que surt de les cloaques, és tan real que quan ho veus et quedes amb un pam de nas i es que sota Manhattan no para de passar aigua bullint i és per això que surt el fum. Els carrets de hotdogs estan a cada cantonada i t’agafa torticulis de mirar el edificis. He fet tot el que un bon turista ha de fer: pujar al empire states building per veure tota la ciutat als teus peus, creuar el pont de Brooklyn i veure la posta de sol des d’allà (una meravella l’espectacle de Manhattan tot ple de llumetes), anar a un musical de Broadway, probar l’extranya beguda de egg-cream al local més antic (on el Robert Redford va fer una pel·licula, és chocolata amb soda i aigua, no em va agradar), passejar per el Central Park, visitar la biblioteca on van rodar els caça fantasmes, veure l’edifici de Friends, agobiar-te amb la gentada que hi ha al Times Square, anar a veure gospel un diumenge al matí en una església de Harlem, entrar a la jugueteria on el Tom Hanks va tocar un piano amb els peus a Big, agafar un vaixell que et porta a una altra illa per veure l’estatua de la llibertat desde lluny (no hi vam pujar, massa gent per entrar i només et deixen pujar fins a la base), anar al Metropolitan Museum una estona perquè es necessiten 10 dies per veure’l tot (val la pena pujar a la terrassa i veure les vistes del Central Park), menjar un tros de pizza tan gran que ja no pots més, visitar el chinatown, el little italy i el little Russia, anar a la zona zero per no veure res, decepcionar-te amb el wall street i sobretot anar de compres que s’ha d’aprofitar que el dollar està baix i tot està tirat de preu! I el que no vaig fer va ser menjar un hotdog, tenien una pinta horrorosa, ho deixo per el pròxim cop, tambè deixo la visita al MOMA.
Recomano el barri de Greenwhich per passejar i la biblioteca que em va encantar, el barri de East Village per els rockers i punks, fan un mercadillo al carrer que se li hauria de dir mercadàs, perquè com no a Amèrica tot és gegant. Memorables les llimonades de color rosa, no vam parar de prendre’m.
L’anècdota del viatge va ser que gairebé perdem l’avió perquè 30 min abans d’agafar-lo se’m va buidar una ampolla d’aigua al bolso i jo preocupada al lavabo per tot el que portava a dins no em fixava amb el temps. Per sort no el vam perdre i puc recuperar la càmera de fotos i les targetes del mòvil i de les fotos.
Fotos de Rosalyne i Oriol.
del 25 al 27 d’Agost vam fer amb la colla de Capellades una visita/ruta guiada pel sud de França:
1era parada, Montpellier: Vam arribar-hi per alla les 12 i ens vam instal·lar de seguida en un Etap. Després vam dinar i seguidament vam fer turisme per la ciutat. Coses destacables, la plaça del pare del ricardito bofill (si, el de la chàbeli)
2. Grau-Du-Roi: el dia següent es vam llevar dora per anar a veure més pobles. Pel camí vam parar a una platjeta interior a fer unes fotos. Grau-Du-Roi és un poblet petit que casi tot ell és un port. Té el seu encant el fet de no veure el tipic totxo de 15 plantes davant la costa.
3. Aigues Mortes: a 10min de Grau-Du-Roi hi ha Aigues mortes, un poble enmurallat molt turistic, però tb cuqueto. Allà vaig descobrir la falera dels toros del sud de França.
4. Narbonne: ens venia de camí per anar a Carcassone i hi vam parar una estoneta, sense tenir idea de que visitar. Va ser un bon moment per fer una cerveseta.
5. Carcassonne: aquí vam pujar el llisto i vam anar a un Ibis. El centre antic de la ciutat esta tot enmurallat i conserva tot un toc classic medieval. Carrerons estrets petits, tb molta botigueta i turisme.
El dia següent vam pagar la visita al castell interior.
6. Collioure: tornant cap a casa vam desviar-nos cap a Collioure, ja que haviem rebut fortes pressions per anar-hi. A primera vista ens va espantar una mica, i ens va recordar comarruga: tot eren playeros, amb el parasol de lo mes quinqui. Un cop vam aconseguir aparcar el cotxe i endinsar-nos al porblet, vam descobrir que no estava tan malament. Molt de color, platjeta de pedra, i algun castellet per allà…
Tot i no parar de visitar, va haver-hi els seus moments de relax.
A mi m’han quedat les ganes de fer la ruta de tots els castells del sud de França (càtars)
doncs durant 15 dies vaig estar a Capellades (Barcelona)
només arribar, vaig recordar les braves i entrepans del Goya (la principal o com es digui ara). Al vestre sopar elavorat, marsella i razzmatazz (a fer-ho tot).
El dia seguent i dissabte, festa major de Capellades.
El diumenge me’l vaig agafar de descans, i vaig tornar cap a Bcn, on amb me germana vam descobrir un bareto barato i bonet on tb van caure tapes i plat combinat.
Dilluns, fem visita rapida per Gracia, i dimarts i tornem però aquest cop per quedar-nos-hi un bon rato.
El dia següent tornava a capellades…
Dijous altre cop a bcn on vaig acomplar-me a les amigues de la Irene, i divendres matí a visitar els de la telefeina.
Divendres cap a cape altre cop, i sopar a vallbona amb mons pares que em volen veure.
Dissabte altre cop a bcn, aket cop s’havia d’anar a Sants però… vam acabar pel centre i plataforma!
Diumenge retrovament amb antigues amistats i redescoberta de lo lent que és el ferrocarril
Dilluns a dimecres viatget al sud de frança, que serà un altre post.
i Dijous aniversari de me germana amb mini celebració a sants.
m’hagués agradat quedar amb més persones però no vaig donar l’abast. Ara a buscar feina
Joder, feia temps que no escoltava els Wire i recordar tot allò que poden fer és massa… Buf, a mi m’obliguen a sortir al carrer i menjar-me la vida.
Sorgits al 77 amb l’obra mestre “Pink Flag”, genis del post-punk, van lliurar un munt de bones cançons. Encara vigents, per a qui li interessi, aquí deixo dos temons com Fragile i Mannequin, i un single (Kidney Bingos) mostra de l’evolució que van experimentar als 80 que és una autèntica joia.
Jo no se vosaltres però jo surto al carrer ara mateix.
