213 items (213 unread) in 6 feeds
Another Blog in the wall
(69 unread)
Industrial
(13 unread)
Alles Ist Gut
(64 unread)
Irenetje
(40 unread)
computerwerken -
(15 unread)
Fill in myself...
(12 unread)
Convocatoria per activar blogs: portem massa temps deixant de banda els blogs i ens hem oblidat que per poca cosa que escribim encara que no tingui sentit o només amb una foto podem fer que seguim en contacte amb els amics en la distància.
Jo per dir algo us deixo una tira de Calvin y Hobbes que ja és tard.
despres de casi dos anys sense fotre cap post, (per per culpa de facebooks i merdes d’aquestes), un parell de can¢onetes que sonen per aqui Berlin:
Housemeister - Who Is That Boys?
(en moltes WG-partys)
Paul Kalkbrenner - Gebrunn Gebrunn (Special Berlin Calling Edit)
(en Pelicul.les)
T.Raumschmiere - Monster Truck Driver
(en directe per naltros 
Semblava que feia uns anys que no sortien bones bandes, però de mica en mica n’hi algunes que mostren certa llum.
Malgrat que ja fa temps que la innovació no és el tret característic de la música actual, cal recordar que durant els primers anys de la década van coincidir els primers treballs d’un bon grapat de grups genials.
No obstant, semblava que tot s’havia refredat una mica i que ara per ara l’escena no veia el naixement de tants grups (o tans discs, perquè les bandes es formen molt abans dels primers àlbums…) amb talent com fa uns anys…fins ara.
Es diuen The Mary Onettes, venen de Suècia, van debutar amb un disc homònim el 2.007 i ara veurà la llum el seu segon treball, anomenat “Islands”, i com veureu, semblen molt recomanables.
He volgut retre el meu homenatge particular a la caiguda del Mur.
Com? Mitjançant una cançó de la Polla apareguda al seu disc “Revolución” (1985) anomenada “Ven y Ve”. La lletra és prou clara i, com veieu, va ser escrita anys abans de la caiguda del Mur…
Ven saltando el muro de Berlín.
Ven hacia este mundo libre, sonriendo,
pronto verás con tus ojos fatigados
Nuestra bendita libertad.
La verdad yo no sé a qué vienes.
La verdad te diré ya no hay dónde huir.
En este paraíso se vive muy mal.
¿Qué té pasa chaval? ¿Lloras?
Cuándo te vas a dar cuenta
Que el muro es una mentira.
La verdad yo no sé a qué vienes.
La verdad te diré ya no hay dónde huir.
¡Escapa!
Del Este hacia el Oeste
¡Escapa!
Y en el Oeste la decepción
¡Escapa!
La verdad te diré ya no hay dónde huir.
El video és en directe, enregistrat a un concert durant les festes de San Isidro a Madrid de l’any 86. Qui vulgui conéixer la versió del disc, aquí teniu el vincle.
Apa!
Bé, s’acosta el 9 de novembre i es cumpliran 20 anys de la caiguda del Mur, moment que va canviar la història occidental, i va il·lusionar molta gent amb idees de llibertat i va decebre moltes més tard.
Aquí a Barcelona, el Goethe Institut ho celebrarà amb diverses activitats entre les que destaca un cicle de cine de la DEFA, l’antiga productora de cine estatal de la RDA amb títols interessants com “Die Mörder sind unter uns”.
Aquí teniu més informació així com vincles per conéixer les pel·lícules del cicle.
Clàssics de la DEFA Cinema
Anit vaig assistir al concert de Clan of Xymox al Bikini i he de dir que no em va agradar gens ni mica, sobretot perquè no van tocar el que hauria dessitjat però especialment perquè va ser excessivament curt.
Tampoc dedicaré massa temps a escriure sobre el concert però em sobta que un grup minoritari com aquest, almenys al nostre país, no aprofiti un concert per oferir el que la gent espera d’ells pel que fa a la duració.
Bé, el cas és que a banda de la duració, el concert va ser correcte, centrat en els darrers treballs del grup, quelcom totalment respectable, però amb el risc que són temes potser menys coneguts i menys corejats per l’audiència provocant major fredor a la sala. Sigui com sigui, quan al cap d’una hora de concert el grup es va retirar a descansar, hom podia pensar que allò era la fi de la primera part i que ara tornarien amb tota la carn a la graella i efectivament això semblava desprès de “Louise” i “A Day”, però aleshores van tornar a marxar i allò començava a tenir mala pinta; no es tractava de la segona part del concert sinó de les acaballes.
Efectivament, darrer bis amb dos cançons més, acabant amb “Cry in the Wind” i deixant la mel als llavis d’un públic que s’acabava d’engrescar.
Al Palau Robert fan una exposicó gratuïta sobre els efectes especials en el cinema que us recomano que aneu a veure. Expliquen com es fan i hi ha moltes figures de monstres utilitzades en pel·licule, tambè expliquen com va sorgir l’empresa catalana DDT que fa poc va guanyar l’oscar per el laberinto del Fauno, fan una mica d’enveja perquè els hi ha sortit tot bé i la feina que fan ha de ser molt divertida.
No us perdeu l’exposició, estarà fins al 27 de setembre.
Ara que hi ha tanta paranoia i sembla que s’acabarà el mon aquest hivern, m’acaben d’enviar aquesta imformació que us deixo perquè opineu vosaltres mateixos, no m’extranyaria gens que fos veritat.
Wolfang Amadeus Phoenix és el quart àlbum d’aquesta banda francesa que es va donar a conéixer internacionalment per haver inclós uns temes a la banda sonora de “Lost in Traslation”.
Amb aquest disc, sembla que han trobat la màgia, i les crítiques positives i l’èxit són creixents.
Es tracta de pop amb melodies gegants, podríem parlar com a referents sobre els Strokes però en realitat caldria anar més enllà, fins trobar els primers que van juntar 3 acords per cantar melodies maques, d’aquelles que se’t fiquen al cap.
En fi, escolteu aquesta cançó i sentiu l’aire fresc que desprén.
Tornant de l’ex-Iugoslàvia, he consumit el meu interès per aquelles terres amb l’excelent documental de la BBC Death of Yugoslavia.
I farà un parell de dies, vaig tenir ocasió de veure la brillant “No Man’s Land”, de Danis Tanovic, film bosnià sobre la guerra que va tenir lloc entre el 93 i el 95, la més brutal potser de totes les que van tenir lloc entre les ex-Repúbliques Iugoslaves.
El film, a estones còmic, sempre tràgic, és de fet una bonica metàfora sobre el conflicte bosnià i l’actuació (per dir-ho d’alguna manera…) de la comunitat internacional, sobretot el lamentable paper de la UE, que va romandre impassiva devant la neteja ètnica duta a terme pels serbo-bosnis al si d’Europa en plena dècada dels noranta.
Us deixò amb una frase que resumeix la principal idea de la pel·lícula:
“No es pot ser neutral devant l’assassinat. I no fer res ja és pendre partit”.
En fi, molt recomanable.
Sovint ens sembla que no podem conéixer res nou, que el passat és prou conegut i que tot allò que ignorem és voluntàriament ignorat. I de sobte, te n’adones que estàs equivocat.
Per exemple, hi ha bandes que fan gala d’una estètica forçadament sinistra que mai m’han interessat precisament perquè més enllà de si la música m’agradava o no, la seva imatge aixecava un mur devant meu; per mi, era quelcom irreal lluir un aspecte tan allunyat del què és quotidià i les veia poc accessibles.
I així podia gaudir de grups com Bauhaus, Siouxsie o Décima Víctima, però d’altres amb sons semblants i estètica massa -al meu parer- teatralment fosca no provocaven ni tan sols el meu interès.
Però ves per on que escolto aquesta cançó…
Si mireu un vídeo del grup, sabreu de què parlo pel que fa a l’estètica, però pel que fa a la música, “No Words” és brutal i em demostra que el passat és gairebé infinit i hom pot trobar joïes musicals constantment, inclòs on pensàvem que no en trobaríem.
Ja fa una setmana que tenim aquí el cicle de cinema a la fresca que organitzen els nois del CCCB amb una proposta ben interessant. Enguany, ho han dedidat a la música i es veuran pel·lícules on aquesta relació entre cine i música queda palesa.
Cada dimarts, dimecres i dijous a les 22h. No us ho perdeu, és de franc i al centre de la ciutat. Consulteu programació al link.
No us ha passat mai que us aneu adormint a tot arreu? I només feu que pensar que us encantaria que fos l’hora d’anar a dormir per descansar ja i deixar de badallar tot el sant dia? Us preneu 5 cafès però sembla que la son no marxi de dintre vostre? Us sentiu cansats i no podeu pensar ni teniu ganes de xerrar de res amb ningú?
Però un cop arriba el moment, el preciós moment tan esperat per tancar els ulls i somiar en mil viatges per tot el mon, en una piscina per vosaltres sols, en un camp verd on canten els ocellets, en un sopar amb Geroge Cloney, amb l’espai estelar i els ovnis….NO PODEU DORMIR?!?!?!
A mi m’està passant molt sovint desde fa una setmana i cada cop va a pitjor, perquè cada dia estic més cansada i em costa més despertar-me. No només que no pugui dormir sino que m’entretenc perdent el temps amb tonteries, com per exemple escribint aquest text i en aquest moment no em noto cansada, però al matí següent soc com una pilota desinflada. Potser que sigui que ja necessito les vacances, potser no, seguríssim, aix ja només em queden 12 dies….
He aprovat 3er!! Molt justa, necessitava un 65 sobre 100 i he tret just el 65.
Estic contenta perquè encara que no tingui el nivell no em venia de gust tornar a fer servir el mateix llibre, on repetiria deures, lectures, escoltar….Ara m’haig de concentrar en practicar el parlar, que el porto molt fluix i guanyar molt vocabulari. (Ja veieu que tinc poques ganes d’escriure res en alemany, ara estic de vacances)
Auf Wiedersehen!!!
Endinsat en el món de la fotografia analògica instantània, vaig conéixer aquesta càmera, que Polaroid va dissenyar durant els anys 70, que és tota una joia i m’ha fet gràcia aquest espot on volien ensenyar el funcionament i les virtuts d’aquesta bonica càmera plegable. Polaroid Sx-70. Voici.