Quan sigui el meu aniversari, vull que em cantin aquesta cançó. I amb la veu d’aquesta joveníssima Bjork, quedaria millor.
171 items (171 unread) in 6 feeds
Quan sigui el meu aniversari, vull que em cantin aquesta cançó. I amb la veu d’aquesta joveníssima Bjork, quedaria millor.
Sembla que aquest capde estigui marcat per la visita de Front 242 a Barcelona. Dissabte visiten l’Apollo amb Chimo Bayo de tel·loner i avui ha sortit una notícia “relacionada” amb el grup.
El propietari del local “242″ de Bcn ha sigut condemnat a 4 anys de presó per excés de soroll. Sembla ser que durant una temporada aquest garitu actuava com a after tot i que de fet només tenia llicència de local de restauració i begudes. M’ha fet gràcia una dada que afegeixen a la notícia, diuen que “tot i tenir llicència de local de restauració i begudes, el local estava obert de 22.00 a 03.00 hores i de les 05.00 a les 13.00 i disposava de pista –on en una de les inspeccions es van comptar fins a 40 persones ballant”.
Genial això de 40 tipus ballant…és molta gent? Quines cançons devien estar demanant? I quines ballaven? Algú deia “quin temassu!” quan va entrar la poli?
En fi, una idea em ve al cap al veure aquesta notícia. Jo vaig tenir coneixement d’aquest local cap el 2004 o 2005 i sempre que vaig mirar d’anar-hi, era tancat. Joder, no entenc res. Quan més tard, encara era “obert” o això semblava, em van confirmar que finalment ja havia sigut precintat. Total que encara romania misteriós per mi…
El tema és que tot i rebre sentència desfavorable, l’amo del local no s’ha vist obligat a tancar-lo perquè ara ja disposa d’un limitador de so, de manera que encara podrem anar a visitar-ho, això si, en silenci i sense molestar els veins que mereixen un respecte i tenen dret al descans i ho dic seriosament. Ara sóc un d’ells.
Per cert, demà si encara no ha entrat a la presó, l’amo del local podrà gaudir dels darrers instants de llibertat a l’Apollo amb el grup que va originar el nom del seu garitu.
Das ist für Sie.
Mentre mantinc desactualitzat el blog amb tants temes pendents, vull introduir una notícia ben interessant i és la possibilitat que lliura La Vanguardia de consultar la seva hemeroteca de manera gratuita (almenys fins ara) des de l’any de la seva fundació el 1881 fins l’actualitat.
Com a primera curiositat, us detallo una notícia relacionada amb l’edició d’un disc al mercat espanyol (amb dos anys de retard?) apareguda el divendres 4 de setembre de 1.981.
Bé, som a Berlin. Vaig arribar dimarts passat i he de dir que és genial ser de nou per aquí, sobretot per veure aquest parell que se’ls troba tant a faltar a Barcelona.
Ja explicarem amb detall com van aquests dies. Per ara, els matins faig alguna visita per la ciutat, l’antic barri, l’antic banc dels collons, i el vespre gaudim els feierabends com si el mon estigués a punt de desaparéixer.
I riures, molts riures i una excursió a Rügen que no es deixa materialitzar. Ai, quina illa tant complicada!
Bé, finalment, Killing Joke van convéncer en la seva visita a l’Apollo. Molts diran que l’estat físic del grup pot semblar lamentable, però el cert és que no van decebre. Haver triat com a gruix de l’actuació els dos primers discos és tot un encert perquè crec que resumeix la seva millor època. Es pot demanar quina raó hi havia per aquesta gira, però penso que durant aquests darrers anys on constantent es torna a aquests sons, on els 80 són tan reivindicats pels grups actuals que no troben almenys majoritàriament el seu espai creatiu original, tots aquests grups tenen tot el dret a exigir la seva part del pastís.
I ells ho van saber fet, començant per “Requiem”, i repassant els seus éxits com “Love like Blood” o “Eighties” que es van succeir a la mitja part del concert i van suposar un gran subministrador d’energia.
Els bisos, amb “Complications” o “Wardance” i les birres i el Jägermeister van acabar de fer la seva feina.
Enu, ja fa prop de dos mesos que vaig fer 28…(buf…) i no li havia dedicat l’espai merescut. Obviarem les connotacions d’acostar-se als 30 que m’he proposat ser optimista…
Per començar, la corresponent celebració em va dur a la localitat d’Herbeset, dins el nucli castellonenc de Morella, el capde del 18 al 20 de juliol.
Un parell ho van arranjar tot per tal que el tito i l’Albert, que fa anys el mateix dia que jo, anèssim a petar a l’estació de trens de Vinarós sense raó aparent, tret d’un misteriós destí.Va ser divertit trobar-nos allà enmig de la confusió, jaja.
En fi, desprès, cap a Morella a agafar les claus d’una petita casa rural que estava a Herbeset, un poblet abandonat enmig la muntanya molt tranquil i ple d’encís.
Aquí, les activitats eren clares, de tranquis, pitis a la muntanya, senderisme i gaudir dels amics. Un gran moment va ser la capbussada al pantà d’Ulldecona desprès de caminar i caminar entre els camins que creuen País Valencià i Catalunya.
Ja de nou a Barcelona, i encara dins el marc de festes del meu aniversari (si, si, jo no em conformo amb una sola activitat…, d’aqui no res, organitzaré correfocs i castells de focs…), una altra visita interessant va ser l’exposició que el CCCB ha dedicat a l’escriptor anglés James Ballard.
Ens hi vam acostar la Netje i jo per saber l’horari (doncs aparentment l’expo començava l’endemà) i va ser una sorpresa saber que aquell mateix dia es feia la inauguració, l’entrada era gratuita i a més, hi havia barra lliure com en un casament…jaja, genial!
Bé, l’exposició és molt recomanable, tant si coneixeu l’escriptor com si no, aquesta podria ser una bona manera de coneixer-lo, i endinsar-vos en la seva obra, que tot i que conrear la ciència-ficció, planteja grans dels problemes que ens afecten a la nostra realitat.
Joder, per fi…, vacances! Com he esperat que arribés aquest dia… Sembla estrany fer-les ara, gairebé tocant l’octubre i el pijtor és que ningú les fa ara, així que hauré de fer d’infermer o dona de fer feines (segons es rumoreja).
Dimarts marxo a Berlin, la meva segona ciutat. Tinc ganes de veure en Sig i en Johan i aviam si veig a més gent que hi era fa un any quan hi vam arribar com en Jose Antonio Packung, un mig espanyol-berlinés de Neu Cieza.
Fa temps que no parlem en persona, Sig, i ja tinc ganes que surtin paraules com Ozores, Toño, Birra, Doors, en este momento, piti..., i tornar a fer fitxatges pel Barça i mil parides més, jaja.
Vinga!!! ![]()
Deuen estar afinant els instruments, o potser només fent unes birres, però s’acosta el moment en que Killing Joke surtin a l’escenari de l’Apollo.
Uns clàssics de l’after-punk venen a Barcelona a interpretar bàsicament cançons dels dos primers LP “Killing Joke” i “What’s this for”. Això m’ha fet decidir-me.
No vaig massa bé de pasta, però potser per això, vull anar…perquè no vull que la pasta em faci no fer coses…almenys no de moment. I al matí ja són massa grisos els dies com per evitar el gaudi al vespre, no trobeu?
Finalment, dimecres passat, dia 10 de setembre es va celebrar la I edició del Correbirres-Baixada Joaquim Costa, tot i que podríem ben bé parlar de la primera adicció al Correbirres.
Només puc dir que va ser un éxit. Des de l’equip organitzatiu ens plau afirmar que en quant a membres inscrits, bars visitats i afany de superació, ja s’ha fet història. Ara toca millorar properes edicions.
Si parlem de dades, l’Organització compta 100 assistents. Com sempre en aquests casos, per això, les fonts no es posen d’acord i així, per exemple, la Guàrdia Urbana en parla de 200, els Mossos de 300, mentre que la Delegació del Govern eleva la xifra a 1000 assistents. Darreres estimacions de l’ONU parlen inclòs de 3000 assistents…
Pel que fa a bars visitats, punt fort de la trobada, aquí us mostro la tarja on hi apareixen. Tots van ser visitar però alguns no van voler col·laborar amb la causa, i van adduir “que tancaven…”.
No afegirem més fotos…perquè no calen, però si que voldríem esmentar una anècdota. Un parell va estar a punt de perdre l’avió degut a les ganes de visitar el darrer bar. Bé, finalment, vau marxar però és com si l’haguéssiu visitat doncs no ens van servir. Felicitats, és l’esperit que volem!
La vida a Sant Vicenç 25 transcorre tranquila. Aquesta part del barri del Raval, que ben bé es podria batejar amb el nom de Manila II -diria que la població filipina és majoria aquí-, comparteix amb la resta del barri la passió pel carrer.
Els seus ciutadans fan vida a les places (Pes de la Palla) i carrers de vianants que la creuen com Ferlandina o Joaquim Costa que de fet és gairebé de vianants…
Més enllà, a la plaça dels Àngels, part de la minoria blanca es passeja amb els patins (o skates) amunt i aball tocant els collons a certa part del veinat.
Altres blancs, completament minoritaris, senzillament fan turisme, un dels motors econòmics del barri.
La població pakistanesa i de països veins com Bangladesh, no tan present en aquesta part del barri, manté posicions aventatjoses en un munt de botigues tradicionals i restaurants de Kebabs.
I jo, em limito a disfrutar del barri, fent les coses que he vingut a ver, una birra aquí, una allà, passejar, conéixer garitus, mirar discos…
Com no podia ser d’altra manera, els primer dies ja van caure un parell de durums, però les visites al Manchester en canvi -i és ben estrany!- van trigar més, però el contagi del barri és inevitable.