Buf, ja feia temps que havia començat aquesta entrada sense éxit, almenys referent a la seva finalització.
El cas és que no voldria deixar-ho córrer, així que us explico l’escapada a Granada de la passada setmana santa.
Ja feia temps que era una destinació a sobre la taula i he de dir que molt recomanable.
Granada és coneguda sobretot per l’Alhambra, una atracció molt maca però té molts més encants a descobrir.
Vam marxar divendres 21 de març cap a l’aeroport Federico Garcia Lorca. Mentre encara érem a Barcelona, ens van trucar l’Albert i la Raquel, els amics amb els què compartiríem el viatge, que ja hi eren allà (havien anat la nit anterior des de València) i ja estaven fent birres i tapes, tònica i veritable obsessió del viatge…
Aquella mateixa nit ja ens vam donar un homenatge pels bars del casc antic, tant que més que sopar, semblava que estàvem privant i és que això de demanar birres per obtenir una tapa a canvi tenia les seves contrapartides etíliques…i de fet, va ser complicat fer-li entendre a la Raquel que aquella gent que ens vam trobar al sortir del darrer bar passejant amb el capirote no eren del Ku klux klan. En fi…
L’endemà tocava el monument por antonomasia (m’encanta aquesta expressió, malgrat no ser correcte, em permeteu el barbarisme?): l’Alhambra.
Senzillament espectacular. Contemplada cap el capvespre des de l’Albaycín ja és veu maca, però la visita s’ho mereix.
Aquella mateixa tarda, vam disfrutar d’una de les múltiples teteries que s’hi troben i s’agraïa beure quelcom que no fos cervesa de tant en tant.
La nit però vam recaure i vam visitar uns garitus molt xulus, primer fent tapes (a destacar el D Cuadros, i el Rojo…déu n’hi dó!), i desprès fent senzillament unes birres al Perro Andaluz i al Soma, on vaig tornar a l’adolescència: birres, kali, música punk i un gran ambient.
Els dies següents tocava la Capella Reial, el Sacromonte i seguir fent tapes.
En definitiva, una gran visita plena de rialles, esmorzar genials, tapes i atractius culturals a dojo.