8-10 març 08
Primer viatge de l’any a Venècia. Em va agradar molt la ciutat però no hi viuria mai allà, sembla feta expressament per turistes i no es veu gaire vida local. La reflexió del viatge va ser: “com pot ser que hi hagi tanta gent per el carrer i tants pocs bars per prendre una birra a la nit?” I és que vam caminar un o dos barris per prendre algo i vam acabar en un pub irlandès, ja sé que no és gaire normal per ser a Itàlia. Anàvem seguint a gent italiana jove per veure on anàven i tots els locals eren amb música reggeaton o l’irlandès, clar que tambè podien ser gent italiana d’altres bandes anant de turistes a Venècia. Fa gràcia no veure cap cotxe i utilitzar els vaporetti com si fossin busos.



Hi ha bastantes coses a veure com la famosa plaça de Sant Marco, el pont i mercat de Rialto, un munt d’esglèsies, passejar i navegar per el gran Canal…però quan més es disfruta és pendent-se per els carreronets sense mirar guies i només contenplant el paissatge i és que Venècia és com un laberint, de tant en tant es veu un cartell on posa la indicació de cap on és Sant Marco o Rialto, només serveix per orientació i la veritat és que és molt útil.
Una tarda vam agafar un vaporetto que ens va portar fins a Burano, una illa prop de la llacuna on les cases són de diferents colors, no s’ha de confondre amb la famosa Murano (una altra illa on fan vidre per els turistes). Tambè és una illa bastant visitada però és maco passejar envoltats de mil colors, sembla un poble de dibuixos animats.



Vam descobrir una beguda que tothom prenia, Spritz, consisteix en prosecco, soda i bitter. El bitter pot ser de diferents classes nosaltres vam probar el dolç i estava bastant bo, una beguda refrescant i suau.
No ens vam atrevir a preguntar el preu de les gondoles, ja saben que és un preu prohibitiu però ara m’he quedat amb les ganes de saber-ho i d’intentar regatejar, encara que els gondoleros no semblaven gens simpàtics. Els japonesos són els que més pujaven a les gondoles i no semblaven disfrutar gaire.