162 items (162 unread) in 6 feeds
Another Blog in the wall
(55 unread)
Industrial
(12 unread)
Alles Ist Gut
(45 unread)
Irenetje
(28 unread)
computerwerken -
(12 unread)
Fill in myself...
(10 unread)
Mentre mantinc desactualitzat el blog amb tants temes pendents, vull introduir una notícia ben interessant i és la possibilitat que lliura La Vanguardia de consultar la seva hemeroteca de manera gratuita (almenys fins ara) des de l’any de la seva fundació el 1881 fins l’actualitat.
Com a primera curiositat, us detallo una notícia relacionada amb l’edició d’un disc al mercat espanyol (amb dos anys de retard?) apareguda el divendres 4 de setembre de 1.981.
Bé, som a Berlin. Vaig arribar dimarts passat i he de dir que és genial ser de nou per aquí, sobretot per veure aquest parell que se’ls troba tant a faltar a Barcelona.
Ja explicarem amb detall com van aquests dies. Per ara, els matins faig alguna visita per la ciutat, l’antic barri, l’antic banc dels collons, i el vespre gaudim els feierabends com si el mon estigués a punt de desaparéixer.
I riures, molts riures i una excursió a Rügen que no es deixa materialitzar. Ai, quina illa tant complicada! 
Bé, finalment, Killing Joke van convéncer en la seva visita a l’Apollo. Molts diran que l’estat físic del grup pot semblar lamentable, però el cert és que no van decebre. Haver triat com a gruix de l’actuació els dos primers discos és tot un encert perquè crec que resumeix la seva millor època. Es pot demanar quina raó hi havia per aquesta gira, però penso que durant aquests darrers anys on constantent es torna a aquests sons, on els 80 són tan reivindicats pels grups actuals que no troben almenys majoritàriament el seu espai creatiu original, tots aquests grups tenen tot el dret a exigir la seva part del pastís.
I ells ho van saber fet, començant per “Requiem”, i repassant els seus éxits com “Love like Blood” o “Eighties” que es van succeir a la mitja part del concert i van suposar un gran subministrador d’energia.
Els bisos, amb “Complications” o “Wardance” i les birres i el Jägermeister van acabar de fer la seva feina.
Enu, ja fa prop de dos mesos que vaig fer 28…(buf…) i no li havia dedicat l’espai merescut. Obviarem les connotacions d’acostar-se als 30 que m’he proposat ser optimista…
Per començar, la corresponent celebració em va dur a la localitat d’Herbeset, dins el nucli castellonenc de Morella, el capde del 18 al 20 de juliol.
Un parell ho van arranjar tot per tal que el tito i l’Albert, que fa anys el mateix dia que jo, anèssim a petar a l’estació de trens de Vinarós sense raó aparent, tret d’un misteriós destí.Va ser divertit trobar-nos allà enmig de la confusió, jaja.
En fi, desprès, cap a Morella a agafar les claus d’una petita casa rural que estava a Herbeset, un poblet abandonat enmig la muntanya molt tranquil i ple d’encís.
Aquí, les activitats eren clares, de tranquis, pitis a la muntanya, senderisme i gaudir dels amics. Un gran moment va ser la capbussada al pantà d’Ulldecona desprès de caminar i caminar entre els camins que creuen País Valencià i Catalunya.
Ja de nou a Barcelona, i encara dins el marc de festes del meu aniversari (si, si, jo no em conformo amb una sola activitat…, d’aqui no res, organitzaré correfocs i castells de focs…), una altra visita interessant va ser l’exposició que el CCCB ha dedicat a l’escriptor anglés James Ballard.
Ens hi vam acostar la Netje i jo per saber l’horari (doncs aparentment l’expo començava l’endemà) i va ser una sorpresa saber que aquell mateix dia es feia la inauguració, l’entrada era gratuita i a més, hi havia barra lliure com en un casament…jaja, genial!
Bé, l’exposició és molt recomanable, tant si coneixeu l’escriptor com si no, aquesta podria ser una bona manera de coneixer-lo, i endinsar-vos en la seva obra, que tot i que conrear la ciència-ficció, planteja grans dels problemes que ens afecten a la nostra realitat.
Joder, per fi…, vacances! Com he esperat que arribés aquest dia… Sembla estrany fer-les ara, gairebé tocant l’octubre i el pijtor és que ningú les fa ara, així que hauré de fer d’infermer o dona de fer feines (segons es rumoreja).
Dimarts marxo a Berlin, la meva segona ciutat. Tinc ganes de veure en Sig i en Johan i aviam si veig a més gent que hi era fa un any quan hi vam arribar com en Jose Antonio Packung, un mig espanyol-berlinés de Neu Cieza.
Fa temps que no parlem en persona, Sig, i ja tinc ganes que surtin paraules com Ozores, Toño, Birra, Doors, en este momento, piti..., i tornar a fer fitxatges pel Barça i mil parides més, jaja.
Vinga!!! 
Deuen estar afinant els instruments, o potser només fent unes birres, però s’acosta el moment en que Killing Joke surtin a l’escenari de l’Apollo.
Uns clàssics de l’after-punk venen a Barcelona a interpretar bàsicament cançons dels dos primers LP “Killing Joke” i “What’s this for”. Això m’ha fet decidir-me.
No vaig massa bé de pasta, però potser per això, vull anar…perquè no vull que la pasta em faci no fer coses…almenys no de moment. I al matí ja són massa grisos els dies com per evitar el gaudi al vespre, no trobeu?
Finalment, dimecres passat, dia 10 de setembre es va celebrar la I edició del Correbirres-Baixada Joaquim Costa, tot i que podríem ben bé parlar de la primera adicció al Correbirres.
Només puc dir que va ser un éxit. Des de l’equip organitzatiu ens plau afirmar que en quant a membres inscrits, bars visitats i afany de superació, ja s’ha fet història. Ara toca millorar properes edicions.
Si parlem de dades, l’Organització compta 100 assistents. Com sempre en aquests casos, per això, les fonts no es posen d’acord i així, per exemple, la Guàrdia Urbana en parla de 200, els Mossos de 300, mentre que la Delegació del Govern eleva la xifra a 1000 assistents. Darreres estimacions de l’ONU parlen inclòs de 3000 assistents…
Pel que fa a bars visitats, punt fort de la trobada, aquí us mostro la tarja on hi apareixen. Tots van ser visitar però alguns no van voler col·laborar amb la causa, i van adduir “que tancaven…”.
No afegirem més fotos…perquè no calen, però si que voldríem esmentar una anècdota. Un parell va estar a punt de perdre l’avió degut a les ganes de visitar el darrer bar. Bé, finalment, vau marxar però és com si l’haguéssiu visitat doncs no ens van servir. Felicitats, és l’esperit que volem!
La vida a Sant Vicenç 25 transcorre tranquila. Aquesta part del barri del Raval, que ben bé es podria batejar amb el nom de Manila II -diria que la població filipina és majoria aquí-, comparteix amb la resta del barri la passió pel carrer.
Els seus ciutadans fan vida a les places (Pes de la Palla) i carrers de vianants que la creuen com Ferlandina o Joaquim Costa que de fet és gairebé de vianants…
Més enllà, a la plaça dels Àngels, part de la minoria blanca es passeja amb els patins (o skates) amunt i aball tocant els collons a certa part del veinat.
Altres blancs, completament minoritaris, senzillament fan turisme, un dels motors econòmics del barri.
La població pakistanesa i de països veins com Bangladesh, no tan present en aquesta part del barri, manté posicions aventatjoses en un munt de botigues tradicionals i restaurants de Kebabs.
I jo, em limito a disfrutar del barri, fent les coses que he vingut a ver, una birra aquí, una allà, passejar, conéixer garitus, mirar discos…
Com no podia ser d’altra manera, els primer dies ja van caure un parell de durums, però les visites al Manchester en canvi -i és ben estrany!- van trigar més, però el contagi del barri és inevitable.
Joder, feia temps que no escoltava els Wire i recordar tot allò que poden fer és massa… Buf, a mi m’obliguen a sortir al carrer i menjar-me la vida.
Sorgits al 77 amb l’obra mestre “Pink Flag”, genis del post-punk, van lliurar un munt de bones cançons. Encara vigents, per a qui li interessi, aquí deixo dos temons com Fragile i Mannequin, i un single (Kidney Bingos) mostra de l’evolució que van experimentar als 80 que és una autèntica joia.
Jo no se vosaltres però jo surto al carrer ara mateix.
Doncs si, tinc nou pis. Vaig marxar de Sagrada Família i ara visc al Raval, a un pis que alguns ja coneixeu…així que perdoneu l’absència (que no absenta…uix!) de fotos per ara.
Però quan de temps m’hi estaré en aquest pis? Jaja, doncs alguns ja sabeu que no gaire…per què? Mmm…il faut donner temps au temps…ja informarem…
No cal dir que l’estiu ja és aquí, i ja en fa dies…, però hi havia algunes cosetes que no havia pogut explicar per aquí. El maig i el juny van portar alguns fets remarcables enmig de la grisor de la feina. Voici…
En primer lloc, cap a mitjans de maig viatjava cap a Càceres al casament d’un cosí. Em feia una mica de pal perquè tot el capde estaria monopolitzat i seria una pallissa de viatge però bé, també em va agradar agafar la carretera i veure kilòmetres i kilòmetres… M’encanta la sensació d’aturar-te en una estació de servei, pillar unes patates i una birra i fer un piti entre unes muntanyes aragoneses que desconeixes del tot. A més a més, va ser destacable el fet que només pujar a l’autocar i seure al meu seient…patapam…em trobo el Marçal al meu costat, un company del Taller de Músics. Total, que fins a Madrid vam estar xerrant de tot plegat i va ser divertit.
Un altre visita interessant va ser a mitjans de juny a la Segarra, concretament a Sanaüja, amb la Netje, on el camp lluïa verd i ple de flors. Tranquilitat i gaudir del temps lluny de la ciutat.
Per aquelles dates també vaig matricular-me a la UOC de Comunicació Audiovisual. Deu anys desprès, trio allò que volia…, jaja…en fi, ja vorem com va i si és profitós.
Els dies passaven i el Tito anava quedant amb el Meno i cada cop es veia amb més solidesa la maleïda maqueta (que encara per això no està acabada).
Sant Joan ens va recordar a un parell la estupidesa que pot suposar acostar-se a la platja tenint en compte la de mellaos que et pots trobar, la de merda que et pots trobar i l’avorriment que et pots trobar…, però l’any vinent hi tornarem per assegurar-nos que res ha canviat.
Cap a finals de juny, un dels fets més memorables, dins l’apartat de l’esbarjo, va ser el concert de Delorean al Razz-2 dins la festa del Microfusa el 27 de juny. Aquests tius no només no em decebeixen mai, sinó que a més de vegades em proveeixen d’un ascens considerable. De franc i enmig de la nul·la oferta de concerts i d’oci (no típic) en general de la ciutat, va resultar un oasi al desert barceloní. Per cert, cada cop tenen més seguidors i crec que s’ho mereixen.
Mentrestant, les pel·lícules de Sala Monjuïc -un clàssic de l’estiu- començaven a projectar-se i la “penya” vam anar a veure Fuera de Juego, una pel·li irani que no estava malament…
I aprofitant l’estiu, ja tocava començar a anar a la platgeta, a Canet.
Dins l’aigua s’oblida tot, i llegint desprès a la sorra les aventures del Che Guevara per Sudamèrica al seu Notas de Viaje, hom somia viatges per altres països, per altres continents i se’n torna dilluns a la feina amb un somriure agredolç, content d’aprofitar el capde, però trist de potser no saber aprofitar el temps que va de dilluns a divendres i amb el dubte etern en torn la pregunta capdal:
és aquesta la meva missió?
(La banda sonora és “as time breaks off” de Delorean.)
Buf, ja feia temps que havia començat aquesta entrada sense éxit, almenys referent a la seva finalització.
El cas és que no voldria deixar-ho córrer, així que us explico l’escapada a Granada de la passada setmana santa.
Ja feia temps que era una destinació a sobre la taula i he de dir que molt recomanable.
Granada és coneguda sobretot per l’Alhambra, una atracció molt maca però té molts més encants a descobrir.
Vam marxar divendres 21 de març cap a l’aeroport Federico Garcia Lorca. Mentre encara érem a Barcelona, ens van trucar l’Albert i la Raquel, els amics amb els què compartiríem el viatge, que ja hi eren allà (havien anat la nit anterior des de València) i ja estaven fent birres i tapes, tònica i veritable obsessió del viatge…
Aquella mateixa nit ja ens vam donar un homenatge pels bars del casc antic, tant que més que sopar, semblava que estàvem privant i és que això de demanar birres per obtenir una tapa a canvi tenia les seves contrapartides etíliques…i de fet, va ser complicat fer-li entendre a la Raquel que aquella gent que ens vam trobar al sortir del darrer bar passejant amb el capirote no eren del Ku klux klan. En fi…
L’endemà tocava el monument por antonomasia (m’encanta aquesta expressió, malgrat no ser correcte, em permeteu el barbarisme?): l’Alhambra.
Senzillament espectacular. Contemplada cap el capvespre des de l’Albaycín ja és veu maca, però la visita s’ho mereix.
Aquella mateixa tarda, vam disfrutar d’una de les múltiples teteries que s’hi troben i s’agraïa beure quelcom que no fos cervesa de tant en tant.
La nit però vam recaure i vam visitar uns garitus molt xulus, primer fent tapes (a destacar el D Cuadros, i el Rojo…déu n’hi dó!), i desprès fent senzillament unes birres al Perro Andaluz i al Soma, on vaig tornar a l’adolescència: birres, kali, música punk i un gran ambient.
Els dies següents tocava la Capella Reial, el Sacromonte i seguir fent tapes.
En definitiva, una gran visita plena de rialles, esmorzar genials, tapes i atractius culturals a dojo.
Els Donettes Nevados han tornat al mercat. Feia alguns anys que havien desaparegut i mai vaig saber realment el motiu perquè eren prou bons i segur que millors que altres versions sortides més tard com els Crunxi o els Ratllats…
El cas és que fa unes setmanes els vaig veure de nou a la venda, allà d’on no haurien d’haver desaparegut mai, al costat dels seus germans, els Clàssics, de xoco negre, i em va caure una llagrimeta recordant el sucre que els banya i tots els instants viscuts cruspint-me’ls un darrera un altra, mmm…
Ai, i és que tot torna, inclòs els Donettes Nevados. Donem-los-hi doncs la benvinguda!!
PD: el que més gràcia em fa de tot plegat és que buscant imatges per a aquesta entrada, he vist que hi ha més penjats com jo escrivint sobre aquestes parides…, inclòs es veu que circulava per internet una petició per tal que Panrico els tornés a vendre, jajaja…déu n’hi do…
Mentre no gestiono correctament tota la feina que se m’ha girat, faré de “dj bloguer” totalment casual…
Una mica de Cetu Javu, grup alemany amb tendència a escriure cançons en castellà conegut sobretot per Adónde, mai va malament…
Au!
“Situations” i “Por qué?”
Brutals.
…se m’acumula la feina i tinc un parell d’entrades a fer però ara només s’ha m’acut això…Confusion de Robotiko Rejekto…, no us queixareu…apa!!
